Qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra, els Papes que van fer muntanyes de rocs…

Toquem avui un tema delicat que possiblement exaltarà a més d’un, però les coses són com són i així les explicaré. L’església ha lliurat sempre una batalla amb el seu propi personal corroït pel vici en la qual ha portat totes les de perdre. El problema ha estat que en molts casos les transgressions de la política oficial començaven a la cúspide.

Un dels primers papes, Sixt III (432-440), va ser jutjat per altres eclesiàstics per seduir a una monja. Va ser absolt després de citar en la seva defensa unes paraules de Crist: “Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra”. En els segles següents, els tripijocs polítics i un procés d’elecció corromput va impulsar al càrrec a un candidat inversemblant darrere l’altre, davant la mirada impotent i horroritzada dels creients temorosos de Déu. De fet, són tants els vicaris de Crist que han estat denunciats com “el pitjor papa de la història” que hem de conformar-nos amb els deu de la llista:

1-Sergi III:

Conegut com “esclau de tots els vicis” pels seus cardenals, va arribar al poder després de conspiracion, intrigues i l’assassinat del seu predecessor, va tenir un fill amb la seva amant adolescent, trenta anys més jove que ell, la prostituta Marozia, el fill il·legítim de la parella passaria a ser el papa següent. Els més alts llocs del Vaticà s’adjudicaven mitjançant subhasta, com si fossin quincalla, i el papat va iniciar el conegut com “segle fosc”.

2-Joan XII:

Als seus setze anys, va ser acusat d’incest amb les seves dues germanes i de la invenció d’un catàleg de vergonyosos nous pecats. Descrit per un historiador de l’Església com “l’escòria mateixa”, va morir a els vint anys, quan el marit d’una de les seves amants va irrompre en el seu dormitori, descobert in fraganti el marit  li va “rebentar” el crani amb un martell.

3-Benet IX o Teofilacte:

Escandalitzava contínuament fins i tot als seus cardenals més curtits per vertint a nens petits al palau del Laterà. Penedit dels seus pecats, va abdicar per retirar-se a un monestir, però va canviar de parer i va tornar a ocupar el càrrec. Era “un desgraciat quecelebrava la immoralitat – va escriure sant Pere Damión -, un dimoni de l’infern disfressat de sacerdot”.

4-Bonifaci VIII:

Després de massacrar a la població sencera de la ciutat italiana de Palestrina, es va donar a arranjaments amb una dona casada i la filla d’aquesta i va adquirir renom a Roma com pedòfil desvergonyit. Va proclamar en cèlebres paraules que mantenir relacionssexuals amb nens no era més pecaminós que fregar una mà contra l’altra, la qual cosa hauria de servir per nomenar patró dels sacerdots de Boston dels nostres dies. El poeta Dante   fa una al·lusió clara de Dante al càstig que li espera al pontífex per haver cedit a la flaquesa de la simonia. A l’època es deia que Bonifaci VIII va obtenir el papat per mitjà de la corrupció i que una vegada l’havia aconseguit es va rescabalar amb els béns de l’església.

5-Climent VI:

Tota aparença de decòrum es va abandonar quan el papat es va traslladar a Avinyó, al sud de França, durant setanta-cinc anys. El poeta Petrarca va imposar al bon vivant Climent VI el nom de Dionís eclesiàstic pel nombre d’amants i la gravetat de la seva gonorrea. A la seva mort, cinquanta sacerdots van oferir la missa pel repòs de la seva ànima durant nou dies seguits, però l’enginy francès va concloure que això no era ni de bon tros suficient. El seu pontificat va estar caracteritzat per un nepotisme accentuat, que la majoria dels cardenals que va nomenar eren parents seus.

6-Sixte IV:

Instal • lat de nou a Roma, el papat va aconseguir el seu veritable punt més baix en el Renaixement (L’historiador de l’Església Eamon Duffy compara Roma amb el Washington de Nixon, “una ciutat de putes per compte de l’empresa i tripijocs polítics”.) Sixte IV, que va construir la Capella Sixtina, va tenir sis fills il • legítims, un d’ells amb la seva germana. Va recaptar un impost eclesiàstic sobre les prostitutes i cobrava als sacerdots per tenir amants, però els seus detractors sostenien que amb això l’únic que aconseguia era que augmentés la prevalença de l’homosexualitat en el clergat.

7-Inocenci VIII:

Aquest pontificat és recordat com l’Edat d’Or dels Bastards: va reconèixer a vuit fills il·legítims i se sap que en va tenir molts més, encara que entre enamoriscament i enamoriscament va trobar temps per posar en marxa la Inquisició. En el seu llit de mort va ordenar que una bonica mestressa de cria li donés llet fresca del seu pit.

8-Alexandre VI, El triomf del Nepotisme:

El despietat Roderic de Borgia, que va adoptar el nom d’Alexandre VI, va presidir més orgies que misses, va escriure Edward Gibbon. Un dels plats forts de la seva carrera va ser la “Justa de les putes” de 1501, en ​​què es va convidar a cinquanta ballarines a desvestir-se lentament al voltant de la taula del papa. Alexandre i els seus parents llançaven amb alegria castanyes a terra, i obligaven a les dones a prostrar als seus peus com si fossin porcs, després van oferir premis en forma de fines vestidures i joies per a l’home que pogués fornicar amb el major nombre de dones. Un altre dels passatemps d’Alexandre era veure copular als cavalls, el que li feia “destornillarese de riure”. Després de la seva mort -, el cos d’aquest papa va ser expulsat de la basílica de Sant Pere per considerar-lo massa malvat per ser enterrat en sòl sagrat. I va regalar títols eclesiàstics i militars als seus més propers parents.

9-Juli II:

És recordat per haver encarregat a Miguel Ángel els frescos del sostre de la Capella Sixtina. Va ser també el primer Papa que va contraure el “mal francès”, la sífilis, de gigolós de Roma. El Divendres Sant de 1508 no va poder deixar que els fidels besessin els seus peus per tenir-los completament coberts d’úlceres de la sífilis.

10-Juli III:

El romàntic recalcitrant Juli III es va enamorar d’un jove i ben plantat captaire a qui va veure barallant al carrer amb la granota d’un venedor ambulant. El papa va nomenar cardenal a aquell vailet analfabet de disset anys, el que va inspirar un poema èpic, “En elogi de la sodomia”, escrit probablement per un arquebisbe descontentament, dedicat en honor seu.

– – –

Per descomptat, no podem generalitzar i aquests personatges corruptes de l’església, tant abans com en els nostres dies, sempre han estat una minoria. La castedat en el món religiós és una de les estupideses de la història ja que mai s’ha entès la incompatibilitat de l’amor a Déu ia la família. Sigui com sigui, sembla que allò de “Predica amb el teu propi exemple” se solia passar per alt en les esferes Vaticanes.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s